miércoles, 12 de diciembre de 2012

Estratègies de Màrqueting als centres educatius





El ciutadà de a peu no vincula la institució educativa  al món empresarial, no visualitza els seus clients, ni el seu mercat, ni la competència que tenen... els passa desapercebut que tenen un macroentorn i microentorn que interfereixen en la seva activitat.

 Les institucions educatives ofereixen un servei (igual que les empreses) que es l’educació, tenen clients, es a dir els alumnes i les famílies d’aquests, competència amb la resta d’institucions, siguin privades o públiques... doncs ¿Com aconseguim atreure l’atenció al nostre centre educatiu i no al del costat? Necessita, requereix unes tècniques i estratègies que permetin que destaqui que es diferenciï d’altres institucions per aconseguir més alumnat.

¿Quines estratègies s’han d’emprar? Primer de tot s’ha de realitzar un estudi de mercat, un anàlisi d’aquella població a la que es vol arriba: cultura, economia, aspiracions, etc. Amb aquest estudi arribarem a un segon pas, ens hem de plantejar un objectiu ¿Que es el que volem destacar de la nostra institució? ¿Quins son els trets que ens caracteritzen? ¿Quina es la nostra oferta? L’oferta als centres educatius ve donat pels diferents tipus en que es classifiquen els centres educatius: públics o privats, mixt o per gènere, bilingüe o monolingüe, religiós o laic.  

Un cop que les famílies trien el tipus d’institució que volen es decantaran per una o altres tenint en compte: condicions econòmiques, modernitat tecnològica, regim disciplinari, projecció de futur, professionals i el pla docent del centre.

Amb l’estudi de mercat tenim més clar quines estratègies són més adequades per la “clientela” a la que es dirigeix. Les institucions educatives normalment es guien per les mateixes estratègies, les que presentarem a continuació:

1) Pàgina Web: Les pagines webs son una estratègia de divulgació molt interessant e idoni en els nostres temps. Permet arribar a un número molt ampli de persones, entre elles les famílies que busquen un centre educatiu per els seus fills. Té un cost molt reduït i ens permet actualitzar-lo constantment. Ens permet tenir un disseny que atregui l’atenció del públic i renovació dels continguts i disseny, permet interacció amb els usuaris i una explicació completa de: propostes del centre, instal·lacions, calendari, professionals... per tant tenint en compte que pot tenir un cost reduït o cero i la important difusió que ens permet es una de les millors estratègies.

2) Xarxes socials: Facebook, twitter,tuenti... entre d’altres. La difusió es amplia i el cost cero. Permet posar molta informació del centre, fotografies i enllaços. Encarnà que no permet una personalització com les pàgines webs i la seva estructuració es menor. Encara que positivament es pot actualitzar amb molta facilitat i rapidesa.

3) Tríptic/díptic: Són eines antigues que perduren avui dia i que continuen essent útils. La seva difusió es menys amplia arriba a un nombre més reduït, no permet una actualització constant ja que es realitzen en format paper i tenen un cost més elevat. Als tríptics o díptics s’ha de posar les característiques mes rellevants, aquelles que no varien al llarg d’algun temps. L’ informació ha de ser concisa i directa, un sistema que atragui a les famílies posa’t que no es disposa de tot l’espai que es necessita. Positiu no es requereix d’una xarxa d’Internet per consultar-ho o pots fer sempre que vulguis, inconvenient, no permet d’interacció amb les persones, la participació amb aquelles famílies que tenen fills o tenen dubtes a l’hora de la inscripció. 

4) Revista o diari municipal: Es una bona estratègia a la que recorre posa’t que probablement no te cost algú o es reduït ja que els anunciants són els que corren al càrrec. Ens permet arribar a l’entorn més immediat que envolta la institució. Permet posar al corrent aquells aspectes més rellevants, aquells “Triomfs” del centre.  Encara que podria ser un complement més al que recorre no resultaria eficaç utilitzar-ho com única estratègia de màrqueting posa’t que no es pot actualitzar amb freqüència, tampoc una consulta constant per part de les famílies o d’aquells que no viuen al municipi, no permet un informació completa, ni un disseny propi per a aquest sector. 

5) Taulons d’anuncis o circulars: la difusió no sol arribar fora de les portes de la institució i dins d’aquesta encara té dificultats per arribar a totes les persones que hi assisteixen al centre. Hauríem d’analitzar ¿A quin públic volem arribar? Posa’t que potser només volem arribar a l’alumnat perquè es tracta d’un tema en concret, doncs resultaria molt útil si només es alguna cosa que influeix alumnes i/o professors. Permet disposar de la informació més impactant per aquest sector, un disseny personalitzar o no i un cost no massa elevat.

N’hi ha d’altres estratègies però aquestes són les més comunes i eficaces. Com hem pogut analitzar el centres educatius s’adeqüen a la societat, a les noves tecnologies, a Internet posa’t que es el recurs de difusió més eficaç ja que arriba a un Target molt ampli de la població a més a més ens resulta molt econòmic. Han demostrar lo millor d’ells mateixos obviant aquelles “debilitats”. Els centres educatius evolucionen de mica en mica. 

miércoles, 28 de noviembre de 2012

Centres escolars: jornada continua o partida?






A l’actualitat les comunitats que tenen implantada la jornada continua són gairebé totes excepte Catalunya a primària i secundaria, el País Valencià i Aragó mantenen la jornada partida a primària.

Arreu de la crisis econòmica que pateix el país i la demanda per part del professorat, Catalunya va posar sobre la taula la possibilitat d’implantar la jornada continua per tal d’estalviar diners en manteniment i complir aquesta demanda. Arreu d’això es van realitzar estudis dels experts i a les famílies van sorgir moltes qüestions. Amb aquesta nova visió de la jornada escolar jo que vaig ser educada en jornada partida, hem plantejo:  ¿Puja, baixa o es manté el nivell de l’alumnat? ¿Que fan els nens a les tardes? ¿Amb qui es queden quan surten de l’escola? ¿Tenen recursos materials, culturals i personals els pares?... les preguntes són moltes i difícils de trobar un model únic de resposta ja que aquesta variarà segons la situació familiar i econòmica en que es troba cadascuna.

Personalment crec que amb els alumnes de primària es més difícil implantar la jornada continua posat que a la comunitat Catalana el percentatge de pares que arriben a casa després de les sis te la tarda es molt alt, 45,2% a les mares i 72,1% en cas dels pares. El percentatge de pares que arriben abans de les 14:30h es realment mínim i en cas d’avís i avies només un de cada quatre es fa càrrec dels seus néts, per tant no es garanteix la cura d’un adult ¿que es fa doncs? ¿apuntem als nenes a extrascolars? En aquest moment arriba la segregació amb les diferents classes socials a nivell econòmic tenint en compte les dades donades per  l’Enquesta de condicions de vida del 2010 que revela que el 60% de les famílies te dificultats per arriba a fi de mes i que això a empitjorat en els darrers anys degut a la crisis.

Les famílies que es poden permetre que totes i cada un dels dies de la setmana el seu fill assisteixi a una extraescolar i fins i tot poden ampliar el centre cultural de seu fill, també pot ser tinguin el paper d’una vetlladora pel menor que contrasta dramàticament amb aquelles famílies mes desfavorides que no tenen recursos econòmics i molts cops tampoc familiars per garantir la cura dels menors ¿Que fan amb aquests? Es queden a casa sense complir aquesta part curiosa que tenen els nens de continuar aprenent, de relacionar-se amb els iguals, passen hores mortes davant d’un televisor sense interaccionar amb ningú.

Elena Martín Ortega doctora en psicologia i professora titular a la facultat a la universitat Autònoma de Madrid ens indica que els nens entre 3 i 11 anys necessiten moments de canvi i ruptura que els permeti fer un descans i la possibilitat de recuperar l’atenció, cosa que estaria dificultada en la jornada continua posat que no es disposa de temps suficient per complir el currículum i disposar de moments mes o menys extensos de descans.

La situació esdevé més problemàtica a secundaria, apareixen els “niños llaves” aquells menors que tenen entre 12-16 anys que arriben a casa de l’escola i es troben que no hi ha ningú i passen moltes hores sols ¿Qui vigila el que fan? ¿massa autonomia per part dels menors? ¿Es fan les feines de l’escola sense la supervisió de l’adult? Augmenten els problemes socials adherits a aquesta edat com són les bandes, les dificultats educatives, un model d’adult... Els nens tenen la llibertat per fer allò que volen sense uns límits, sense una observació, sense normes a seguir, sense interaccionar amb persones adultes i només amb aquells iguals que ells mateixos han escollit  alguns cops oblidant la diversitat. D’altre banda sorgeix el germà que es més gran que exerceix la seva influencia en el més petit posat que representa el paper de pare o mare en aquestes hores en que els menors es troben sols ¿Es adequat que assumeixin aquesta responsabilitat? Crec que no es un paper que els pertoqui degut la edat. Aquests problemes son patits tan per les classes socials mes afavorides que pot ser viuen a una zona residencial com aquelles amb dificultats econòmiques on els pares treballen tot el dia per poder arribar a fi de mes.

Com he comentat abans s’han realitzat molts estudis que tenen relació amb la jornada continua, aquesta documentació ha demostrar que:

  • La jornada escolar i els resultats escolars no tenen relació.
  • El que influeix en els resultats escolars es el tipus de treball que es realitza en el marc horari escolar.
  • La jornada continua no s’adequa millor ritmes cronobiològics dels infants i adolescents que la jornada partida. Les horaris de àpats, son entre d’altres canvia.  Els menors dormen menys per tant es troben més fatigats.
  • No millora el temps de relació en família. Ja que no es una solució unilateral que es resolgui amb el canvi d’horaris del menor.



¿Doncs quins aspectes positius trobem de la jornada continua? Més hores de treball de despatx per professors, menys problemàtiques a les escoles a hores de la tarda després d’un ampli descans per menjar, menys despeses en qüestió de calefacció, aigua, llum... pot ser n’hi ha d’altres però les problemàtiques que en sorgeixen d’aquesta “solució” esdevenen uns altres problemes més importants i més difícil de resoldre.

Personalment crec que s’hauria de tenir més en compte l’opinió de totes les famílies a l’hora de realitzar un canvi tan importat posat que seran les primes afectades, junt amb els alumnes. En cas d’implantar aquesta jornada escolar s’haurien de tenir en compte altres aspectes com es garantir un menjador, l’assistència a extraescolars, d’utilització del centre en horari no lectiu.

Fent una ullada enrere recordo que quan era alumnat desitjava la jornada continua, cosa que no vaig adquirir fins arribar a Batxillerat, volia tenir més temps lliure per fer el que m’agradava, la mandra de tornar a classes després dels àpats, tindria mes temps per realitzar els treballs de l’escola... la realitat es que pocs cops s’aprofitava aquest temps i acabava sent el mateix que quan hi ha anava en jornada partida. I si recordo encara quan era més petita i anava a primària, analitzo la meva situació familiar considero que per els meus pares hagués resultat gairebé impossible l’assimilació d’una estructura de jornada continua posa’t que no sempre hem disposat de recursos per garantir la meva cura o la del meu germà. Així que posem-ne en la posició d’un pare o mare de classe mitja diria un No rotund a la jornada continua.

Opinions d'experts 





Documentació utilitzada:

http://www.nodo50.org/movicaliedu/jornadaescolar.pdf



miércoles, 14 de noviembre de 2012

Comunicació i conflictes a les Organitzacions



La comunicació i els conflictes van estretament de la mà ¿perquè? Fàcil i senzill, quan no existeix una comunicació fluida, una comunicació correcta inevitablement s’arriba al conflicte, això succeeix amb molta freqüència quan es treballa en equip, com es el cas de les organitzacions.
El treball en equip té aspectes positius i negatius. Posa’t que aquesta entrada esta dedicada als conflictes que esdevenen a les organitzacions, farem un recull dels aspectes negatius que ens porten a una situació de conflicte.

  • El treball resulta mes lent i flexible, per tant això pot provocar un clima tens, en el qual els membres del grup perden la paciència perquè estan acostumats a un ritme més actiu, perquè han d’emprar mes energies i més temps, per tant han de readaptar les seves tasques.
  • Adquisició de responsabilitats. Per una part trobem les persones que s’inhibeixen a l’hora de treballar en el grup i d’altre aquelles que tenen mes facilita per adquirir responsabilitats, per comunicar-se.
  • Els interessos de cada membre del grup són diferents i pot ser es contraposen.
  • El compromís que adquireix tots els membres del grup en el treball no es el mateix.
  • Es troben diferencia d’opinions i s’ha d’arribar a un acord comú per tal que el treball surti endavant.

Aquestes son algunes de les situacions que poden desencadenar un conflicte a partir de la tensió que generen, encara que n’hi ha moltes més ¿com solucionar aquest conflictes? ¿Existeix alguna manera per evitar que sorgeixin? Es propi de l’ésser humà arribar-hi a aquest problemes per tant personalment no crec que s’hagin d’evitar perquè també poden resultar educatius, encara que invariablement s’ha d’arribar a un acord posterior, seguir un ítems, solucionar-ho per tal de mantenir una relació favorable en el futur.

Davant un conflicte, no tots ho afrontem de la mateixa manera, a continuació algunes de les posicions que més freqüentment s’adquireixen són:

  •  Acomodador: aquella persona que busca la via més ràpida per no perdre la relació o sortir-ne del problema que ha sorgit amb facilitat. Baix compromís amb interessos però alt en la relació entre els companys.
  • Col·laborador: es aquell que busca una solució que satisfà a totes les parts implicades. Per tant el seu compromís es alt.
  •  El que Evita: aquell que no afronta el conflicte, prefereix fer que no existeix per tant el seu compromís es nul.
  • Controlador: Es aquell que vol ser el cap, el que domina la situació però sobre tot la relació, el vincle que estableix amb els seus companys.
  • Compromissari: es aquell que sempre esta disposat a negociar.

Hi ha cops que a una reunió sorgeix un conflicte entre dos o més membres del grup de treball ¿vol dir això que el conflicte té a veure amb la reunió en concret? ¿Pot ser que el conflicte sigui anterior? Molts cops els conflicte han sorgit anteriorment, pot ser no s’han parlat i en una reunió on sorgeixen molts moments de tensió surt tot per tant s’ha d’analitzar detalladament on es troba la arreu del conflicte.

¿Que s’ha de fer amb un conflicte? Sobre totes les coses, en opinió personal, no crec que s’hagi de deixar en l’aire, ni tan sols oblidar-lo per mes simple o “tonto” que pareix en el moment que sorgeix,  ja que inevitablement sorgiran en un futur i serà més difícil de solucionar, crearà enemistats, tensió, grups de treball poc cohesionats i el treball a realitzar no sortirà amb tot l’èxit que es podria. S’ha d’analitzar en conflicte tenint en compte:

  • Objecte del conflicte: Les posicions de totes les parts ¿que vol? Pot ser negociable, els interessos de tots, es a dir ¿Per què ho vol? I les necessitats de totes les parts en conflicte ¿Per a què ho necessita? Això no es tan negociable.
  •  Intensitat de conflicte: es a dir fins que punt ha arribat la problemàtica.
  •  Dimensió del conflicte: ¿A quantes persones afecta?
  • Nivell personal: si es un conflicte sorgit per alguna qüestió de treball, si es anterior, si es entre les persones, si es a nivell individual...
  • Nivell espacial: Conflicte directe entre dos persones, Estructural (mal ambient, poca química...) o Cultural.

Un cop analitzat el conflicte s’ha d’arribar  a una negociació, la part mes importa del procés es que totes les parts implicades vulguin arribar a un acord comú, que estiguin disposades a cedir i negociar. Si una part no vol, no haurà mediació i  serà impossible arribar-hi a un acord per tal de solucionar un conflicte ocasional que es podrà propagar i empitjorar. Per tal s’ha d’adquirir una posició de col·laborador o compromissari.

En tota organització crec que es indispensable una figura molt importat: El mediador. Aquella persona que té unes capacitats i uns recursos per analitzar un conflicte però sobre totes les coses fer que les persones implicades sigui capaços d’arribar a un anàlisis de la situació en que es troba la problemàtica i que de manera autònoma es pugui arribar a una negociació, a un acord. Per tant les persones implicades son las que arriben a l’acord i d’aquesta manera adquireixen un major compromís.

Annex:

Algunes definicions de conflicte

“Conflicte és una lluita entre valors i peticions en una situació de poder i recursos escassos, una
lluita en la qual l’objectiu dels oponents és neutralitzar, injuriar o eliminar als rivals.“
L. Coser

“El conflicte com un fenomen de creació humana, ubicat de forma natural en les relacions.
Transforma els esdeveniments, les relacions i també als propis creadors. És un element necessari
en la construcció i reconstrucció humana transformadora de l’organització i de les realitats socials.”

J.P. Lederach

“Els conflictes són el motor i l’expressió de les relacions entre les persones. Les relacions personals
i individuals i les relacions socials i internacionals s’expressen i es fonamenten en el conflicte.
Aquesta és una manera d’aproximar-se al coneixement de la persona i de les societats que aquestes conformen.“
Eduard Vinyamata

No existeix una única definició absoluta del Conflicte, sinó que cada un de nosaltres , a partir de la nostra identitat, de les nostres experiències o per la naturalesa de la relació conflictual en qüestió, podem entendre el conflicte de diferents maneres




http://www.latinpedia.net/Sociedad/comunicacion/Comunicacion-y-manejo-de-conflictos-redefinicion-del-comportamiento-organizacional-ad73.htm


miércoles, 31 de octubre de 2012

Agrupaments, ¿positius o negatius?





¿Que es un agrupament? Es distribuir a les persones en diversos grups seguint uns criteris comuns: edat, interessos, nivell d’instrucció...

Els agrupaments es poden donar en diferents institucions esplais, escoles, acadèmies d’idiomes, esports...

¿Quins tipus d’agrupament hi ha? Hi ha diversos tipus d’agrupament en l’estructura horitzontal de l’alumnat. Els agrupaments homogenis (alumnes semblants en funció d’un o mes criteris), heterogenis (alumnes diferents segons nivell, edat...) i flexibles (Varià en funció de les àrees o activitats).

Segons la meva experiència mes pròxima hem centraré en els grups flexibles. ¿Quina finalitat tenen? Des d’una perspectiva constructivista es realitzen per atendre la diversitat de ritmes d’aprenentatge, d’interessos i característiques de l’alumnat. Es tracta d’una estratègia organitzativa i curricular dels centres. Aquests grups flexibles normalment es donen en les àrees instrumentals i la finalitat es aconseguir proporcionar una atenció més individualitzada a l’alumnat tan d’aquell que necessita mes suport como d’aquells alumnes mes avançats que necessiten un altre model d’aprenentatge més avançat.

Els grups flexibles, teòricament no estan organitzats per ser de manera tancada, si no amb la possibilitat de poder entrar i sortir del grup en el que es comença inicialment.

Aquest agrupament suposa un esforç major per part de l’equip docent ja que ha d’organitzar diferents metodologies que afavoreixin l’aprenentatge de tots i a l’hora fer front a les diferents situacions en les que es pot trobar el docent (cultures diferents, idiomes, adaptacions curriculars...)

Els grups flexibles cada cop s’instal·len més a les institucions del sistema educatiu, encara que son més representatius del Instituts d’educació secundaria obligatòria.

D’aquesta teoria ben perfilada personalment hem sorgeixen molts interrogants ¿Es disposen dels recursos necessaris per fer front a les necessitats d’aquests grups, sobre tot ara en temps de retallades? ¿els grups flexibles no son una segregació? ¿Com es senten les persones que pertanyen a cada grup? ¿En realitat es te la possibilitat de sortir d’un grup per entrar-hi a un altre? ¿Els grups més avançats son estimulats per continuar aprenent o son oblidats? Com aquest sorgeixen molts interrogants als quals es molt difícil trobar resposta.

Jo vaig conèixer els grups flexibles fa anys, al meu pas a l’ institut. Les classes es trobaven repartides en tres A, B, C i en les àrees instrumentals (castellà, català i matemàtiques) es creava un grup flexible, anomenat d’aquesta manera en el qual assistien les persones que necessitaven un reforç, que els costava més aprendre i no eren capaços de continuar al nivell de la resta de grups. Aquestes persones abandonaven la seva classe corresponent per poder treballar a un altre nivell, amb altre material i un altre professor.

A mesura que passaven els anys mai vaig veure que una d’aquelles persones sortís del grup flexible, eren catalogats com els “tontos”, un grup apart e inferior. Només marxaven en les àrees instrumentals però si era cert que després els costava mes adaptar-se al grup classe, establir vincles amb la resta del grup perquè es sentien segregats, conformaven un grup a part, les seves relacions s’establien entre ells mateixos.

Per tant, grups flexibles ¿Si o no? Mai s’arriba a un acord doncs té aspectes positius como es proporcionar un reforç i una atenció individualitzada als alumnes a mes dificultats d’aprenentatge però també en té de negatius com es l’etiquetatge que porten aquestes persones i les expectatives que es creen entorn a ell. La persona que estigui al grup d’avançats sempre s’esperarà molt d’ella,  en canvi del que esta al grup de reforç les expectatives seran baixes o totalment inexistents.

En un món ideal existirien grups molts reduïts on el docent tingues recursos per atendre d’una manera individualitzada, on els alumnes s’ajudessin entre si i cap quedes colgat ja sigui per no poder avançar en el seu aprenentatge com per no poder arribar-hi a quest coneixements però la realitat es molt diferent existeixen grups massificats, diferencies culturals, idiomes diversos, pressió social e institucional, currículums molts marcats i sobre totes les coses una mancança molt considerable de recursos.  

Docs ¿Que fem? ¿Hi ha alternatives a aquesta segregació? ¿A aquest etiquetatge? ¿Com proporcionem a tothom allò que necessita per aprendre? ¿Com es poden realitzar els grups flexibles per no perjudicar l’aprenentatge, autoestima i motivació dels menors? Questions fins les hores no resoltes.


Documentació:
Power point




miércoles, 17 de octubre de 2012

LOMCE





La LOMCE es la Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa. Sorgeix com a proposta per millorar la vigent llei d’educació LOE. La LOMCE es crea el 3 de Maig de 2006 i es en aquest any, 2012, que es realitzen modificacions en aquesta mateixa.

¿Perquè es tan important la modificació de la llei? Perquè la llei no satisfeia totes les mancances que mostrava l’actual sistema. ¿Perquè es tan important l’educació? L’educació es el motor del país. Millora el nivell dels ciutadans i els suposa obrir portes a futurs treballs d’alta qualificació i per tant a la futura economia d’un país.

En la modificació de la llei sorgeixen uns objectius que es volen aconseguir:

Reduir el nombre dels alumnes que no finalitzen amb èxit la ESO i el nivell dels alumnes que si ho aconsegueixen d’aquesta manera millorar els resultats internacionals (informes PISA).

Flexibilització en les trajectòries (segregar els alumnes en aquells que tenen com a objectiu la FP o el batxillerat, anticipar l’elecció entre els 14-15 anys que abans es feia a una edat mes avançada).

Implantació de proves d’avaluació a nivell nacional en aquells punts crítics de l’educació (realització d’exàmens de nivell per assegurar el nivell dels alumnes abans de que continuïn estudiant).

Racionalitzar l’oferta educativa en totes les etapes de l’aprenentatge de matèries instrumentals per tal que els alumnes adquireixen les competències bàsiques fonamental.

Augment de l’autonomia dels centres, foment de les seves especialitzacions i exigències a la rendició dels comptes. Cada centre ha d’analitzar quins son els seus punts forts i quines decisions a de prendre per tal de millorar la oferta educativa i la metodologia que es porta a terme.

Plurilingüisme, aconseguir que els estudiants es desenvolupin amb fluïdesa posat que en nivell oral i escrit es baix i es una eina imprescindible per a la ocupabilitat, una ullada al futur.

Incrementar el nivell d’utilització de les TIC (Tecnologies de la informació i la comunicació) als centres escolars ja que son el present i el futur, l’ús a la vida privada dels alumnes a incrementat radicalment. Un recolzament a les classes.

Tots aquests objectius treballen per un objectiu comú, millorar la imatge del país sobre l’educació però sobre totes les coses treballa per tenir un futur millor, no es volen aconseguir generacions ni-ni sinó persones que disposin de una preparació idònia per poder fer front a treballs d’alta qualificació que puguin lluitar amb la resta d’Europa. ¿Estem deixant en bones mans el futur del nostre país? ¿Podria ser aquesta modificació un punt per reduir en un futur la crisis actual que pateix el país?

La LOMCE no ha deixat gairebé indiferent a ningun existeixen persones a favor però al mateix temps s’han creat plataformes que representen professors, pares... que estan totalment en contra d’aquesta aplicació, que els resulta fins i tot que l’aplicació d’alguns punts es incomprensible. Si es busca a Internet, concretament al Google opinions gairebé totes son desfavorides amb respecte a la llei cosa descoratjadora posat que ha d’educar als nostres fills, germans, cosins... ja que el nostre futur, el futur del país es trobarà a les mans d’aquesta nova generació, aquestes persones ocuparen els futurs treballs i treballarà l’economia d’un país actualment en crisis. 




domingo, 7 de octubre de 2012

Política i gestió a les universitats






S’entén como a gestió política l’òrgan que gestiona les circumstàncies o decisions importants, aquell que pren decisions. Hi ha diferents tipus de política, la individual de cada òrgan i la política que governa un país.

La universitat de Barcelona es un òrgan complex que s’ha de gestionar de manera global i al mateix temps les seves subdivisions de manera individuals. La universitat de Barcelona té una política interna gestionada i administrada pels òrgans que la formen, al mateix temps que depèn de l’alta política de l’estat, aquell que imposa unes lleis i administra els pressupostos atorgats.

Las universitats actuen de manera interdependents, la unió Europea (Espai superior educació superior) gestiona una educació mes o menys uniforme entre els seus països, després trobem les politiques d’Espanya on trobem el consell de rectors, es prenen decisions i es distribueixen els pressupostos destinats a educació i per últim trobem la comunitat autònoma, en aquest cas, Catalunya on trobem el consell interuniversitari (hi ha els representants de tots els rectors de Catalunya) esdevé la universitat aquella que ha de acceptar i administrar totes les normes establertes per els òrgans anteriors.

Un cop aclarits aquest punts ens centrarem en l’administració i els òrgans que conformen la universitat de Barcelona. Unes dades que igual que les anteriors han sigut contrastades amb la pàgina web oficial i la interessant xerrada que ens va dedicar el Sr.Benedito.

El màxim òrgan de la universitat es el rector (Dídac Ramírez i Sarrió) es la màxima autoritat i la persona que representa la universitat legal y públicament. Exerceix la direcció i la gestió de la universitat, de la mateixa manera que es l’encarregat de portar a terme la resolució de problemes. Es escollit de manera democràtica. Es aconsellat pel consell de direcció (vicerectors, comissionat, secretari general i gerent).
 
Las facultats es trobem regides pel Dega i el Vicedegat, un escalo més avall es troben els directors de departament i finalment els caps d’estudi qui hauria de ser el primer implicat en els problemes que sorgeixen en l’aula. Les preses de decisions ha de ser conjuntes amb aquests tres òrgans, això es un clar exemple de la política interna de la facultat. Pot ser tot es política i tot ha d’acabar sent gestionat i administrat per a que s’aconseguí un bon funcionament. 

miércoles, 19 de septiembre de 2012

Retallem educació






La retallades que actualment esta patint l’educació al nostre país es un tema que no deixa gairebé indiferent a ningú, es va finalitzar l’any escolar amb aquetes noticies i s’ha començat pitjor ¿som conscients de que es el que retallem? ¿Es tracta només de diners i professorat? Evidentment aquesta es només la base del problema.

L’acomiadament massiu de professorat farà que el radi d’alumnes per aula augmenti, que l’atenció individualitzada que necessiten aquests alumnes desaparegui i com es evident que les taxes d’atur continuïn en ascens ¿Estem realitzant una solució o tot el contrari? La qualitat de l’escola pública quedarà en entrediu, ¿es podrà continuar fomentant la igualtat d’oportunitats? ¿L’escola serà un dret o potser un privilegi? ¿escoles privades? ¿Aquesta es la situació per adquirir una educació de qualitat? ¿poden fer front els pares aquestes despeses quan les taxes d’atur incrementen dia rere dia? ¿En quin nivell de qualitat quedarem?

Els afectats directes d’aquestes retallades son alumnes y professors ¿com s’ha de re organitzar un sistema que fins les hores havia funcionat? Les retallades salarials farà que els professors hagin de modificar la seva economia familiar, adaptar-se a la nova situació però a la baixada de les subvencions que proporciona el govern qui haurà de fer front es cada centre escolar. Haurà de re organitzar horaris, que semblarà que ofeguen,  perquè no disposa de suficients professors ¿Que farem quan un es posi malalt? Recordo que a la meva època ja era una mica insofrible cobrir les places ara pot ser serà tot un caos perquè aquest professor farà moltes mes hores de les que feia abans conseqüència directe, alumnes desatesos que perden hores d’estudi. Es realitzen noves organitzacions d’aules, s’han de matricular mes alumnes amb menys professors, solució, menys aules e increment de alumnes en aquestes. ¿No quedem massa enrere ja en els informes Europeus? ¿necessitem mes raons pel fracàs escolar?

¿Y les noves tecnologies? Hem creat una educació basada en aquestes, interaccions amb ordinadors, Internet... coses que s’espatllen ¿Com continuarem utilitzant-lo si el pressupost es tan reduït que no hi sobren diners?  Pot ser volem tornar a quant els nostres pares estudiaven ¿Perquè vam acceptar tant de progrés per tornar enrere?

“Retalls a educació” dins d’aquest titular s’engloben tantes retallades: d’oportunitats, d’equivalència, atenció individualitzada... Retallem el futur del nostre país.